La torre del Caragol és una talaia d’origen andalusí, reformada en torre de guaita en època comtal i a redós de la qual es configurà un petit llogarret –segurament el precedent de la Força d’Estany– que possiblement ja estava abandonada a mitjan segle XVII. El jaciment, situat en l’extrem d’un esperó al sud-est del pla de Força (Ponts, Noguera), aglutina tant elements d’arquitectura militar –torre, fossat, mur de tanca– com espais habitacionals i de producció, a més de les restes d’una petita església. De tot el conjunt arqueològic, en general força desfigurat, en sobresurt la torre. Es tracta d’una obra de planta circular i nucli interior quandrangular que és el resultat de la superposició de dues construccions diferenciades. El nucli correspon a una torre de tàpia de planta quadrada que, posteriorment, va ser folrada amb una obra de carreuó que transformà l’edifici primigeni en una torre circular. La torre es trobava parcialment derruïda. La degradació, l’estat ruïnós i les deficiències estructurals de les restes conservades en feien preveure l’ensulsiada definitiva i la pèrdua patrimonial. Per aquest motiu, l’any 2009 l’arquitecte J. Mora coordinà la redacció del “Projecte d’execució de restauració de la torre del Caragol o de Dàdila” amb els objectius de consolidar i recuperar patrimonialment i socialment el monument. L’obra, promoguda per l’Ajuntament de Ponts i finançada amb fons europeus FEDER, fou executada l’any 2011.

DATES

Inici:

01/03/2011

Final:

15/10/2011

Tipus:

Establiment defensiu (torre i fossat); establiment agrícola (mas) i estructures productives annexes (sitges, cup...)

Cronologia:

segle IX/X-segle XX

Promotora:

Ajuntament de Ponts

Constructora:

B-Biosca SL

INTERVENCIÓ

L’estat de conservació de la torre del Caragol abans d’iniciar els treballs de restauració era més que lamentable. El monument es trobava seccionat i esquerdat de dalt a baix a causa de la pèrdua de tot el llenç meridional, de part de les voltes i dels pisos superiors. La torre requeria una actuació de consolidació arquitectònica urgent que aturés el procés d’enrunament i en permetés la posada en valor. Per tant, els objectius principals del projecte de restauració foren recuperar l’estabilitat de la torre i consolidar-la per tal de garantir-ne la conservació futura. La intervenció arqueològica va subordinar-se a l’estintolament de la torre, obra imprescindible per estabilitzar-la, aturar el procés d’enrunament i poder realitzar els treballs arqueològics i de restauració amb les màximes garanties de seguretat. Així, el programa de treball dissenyat fou: - 1a fase: neteja, delimitació i documentació del fossat; control arqueològic del sanejament i la consolidació preventiva de la torre i de la instal·lació de l’estintolament; - 2a fase: excavació de l’interior de la torre i dels espais afectats pel projecte arquitectònic; i, - 3a fase: intervenció arqueològica en extensió em l’hàbitat de la torre i consolidació i restauració de les restes arquitectòniques. Si bé la primera i la segona fase foren dutes a terme respectivament el març i entre el setembre i l’octubre de 2011, la tercera fase resta pendent d’execució per la manca de recursos econòmics. Malgrat que el jaciment de la torre del Caragol integra tot un conjunt complex d’estructures i edificacions, el projecte arquitectònic només preveia intervenir en la torre. No obstant això, aquests treballs comportaven l’afectació indirecta de l’àrea més immediata a la torre. Així, va obrir-se en extensió una zona d’uns 8 m a la rodona del punt central de la torre, que s’ha ampliat fins als 15 m en al nord i l’est. La superfície intervinguda correspon a un espai de planta trapezoïdal d’uns 410 m2. L’àrea d’actuació s’ha concebut com una zona única i s’han definit 5 sectors: - Sector 1/1: la torre Sector 1/2: la plataforma rocosa sobre la qual es fonamenta la torre - Sector 1/3: el fossat - Sector 1/4: hàbitat al sud-oest de la torre (pati) - Sector 1/5: hàbitat al sud-est de la torre (aljub)

LOCALITZACIÓ

 

RESULTATS

Els treballs arqueològics realitzats permeten esbossar una primera lectura de l’evolució diacrònica del jaciment de la torre del Caragol. Aquesta proposta està encara desproveïda d’elements materials que permetin una datació acurada, per la qual cosa la periodització presentada no és concloent i està subjecta a actuacions futures. - Fase medieval andalusina (segles IX-X): la talaia La fase andalusina està representada per la torre quadrada de tàpia i, segons el nostre parer, pel fossat. Desconeixem, però, si l’assentament es limitaria a les estructures defensives o si l’hàbitat s’estendria en la plataforma al sud de la torre. Els estudis realitzats sobre el monument situen majoritàriament l’obra inicial a inicis o durant el segle X. La nostra proposta es mostra convençuda de la filiació andalusina de la torre de tàpia. Ara bé, atenint-nos especialment a les característiques constructives del monument i a l’organització de les fortificacions frontereres del districte andalusí de Lleida, a tall d’hipòtesi plantegem endarrerir-ne la datació almenys a finals del segle IX. Amb tot, ara per ara l’únic element incontestable sobre la cronologia de la torre de tàpia és l’anterioritat a la reforma romànica. - Fase medieval feudal: segles XI-XIII: la torre de guaita Les estructures feudals identificades afecten exclusivament a la torre de guaita. Així, aquesta fase es troba representada per la reforma romànica de la talaia que la transforma en una construcció de planta circular. L’obra s’executa amb un aparell de carreuons, comú en altres torres i fortificacions de la zona datades al llarg del segle XI. La nova torre s’explica per l’avenç del comtat d’Urgell, l’ocupació de les terres del mig Segre i la consolidació de la frontera en aquesta zona a l’entorn del del primer terç del segle XI. D’altra banda, cal suposar que el fossat continuaria en funcionament. En canvi, no podem precisar si l’assentament s’estendria més enllà de les construccions defensives. Amb tot, hi ha dos elements que advoquen per la configuració d’un nucli d’hàbitat a redós de la torre de guaita –una mas, un casal fortificat?–. D’una banda, les restes mig enrunades d’una esglesiola romànica, situada a menys de 75 m de la torre, que es data a finals del segle XI (Adell, Fité 1994). De l’altra, l’existència prop de la torre d’un conjunt d’estructures productives excavades a la roca (trulls, sitges, dipòsits, reguerons...), que són però de datació incerta. - Fase baix medieval (segles XIV-XV) i d’època moderna (segle XVI-XVII): el possible casal Apleguem en aquesta fase tot el conjunt d’estructures d’hàbitat que s’estenen al peu de la torre que, d’alguna manera, suposen la imatge de l’estat actual del jaciment. A excepció del pati i de l’aljub que se situen just al sud-est de la torre, la resta d’espais no es troben definits. Les estructures excavades a la roca properes a la torre també podrien pertànyer a aquests període. Tanmateix, sense una actuació més aprofundida és difícil establir amb precisió el moment de construcció d’aquestes estructures. Malgrat tot, creiem que cal situar en època baix-medieval el rebaix que dóna lloc a una mena de pati des d’on s’instal·len les escales que donen accés a la porta oberta a la base de la torre. Així mateix, la recuperació d’un capitell esculpit amb fulles de pàmpols i un fragment d’una cornisa decorada amb puntes de diamant, datats a l’entorn al segle XIV, posarien en evidència unes obres que doten d’elements arquitectònics ornamentals a l’edificació o a l’església propera. L’aljub també podria situar-se en el marc de les construccions baix-medievals. A més, la instal·lació d’una canal de desguàs a la terrassa de la torre potser s’explica per la construcció d’aquesta cisterna. A partir del segle XVII es produeix el desplom de part de la façana de la torre romànica a causa del debilitament estructural de la seva base i per la degradació del substrat terciari. Això assenyala l’inici del procés d’enrunament de la torre i, possiblement, el seu abandonament. Malgrat tot, no podem descartar que la torre de tàpia romangués encara dempeus un temps indeterminat perquè a l’interior han aparegut indicis d’ocupació en època contemporània –restes de garbes–. Així mateix, potser altres edificacions de l’assentament van romandre en ús en relació a l’explotació agrícola de l’entorn. En qualsevol cas, l’antic assentament esdevingué lloc de provisió de pedra per bastir noves construccions. - Fase contemporània (segles XIX-XX): els marges de pedra seca i les trinxeres de la Guerra Civil A mitjan segle XIX, P. Madoz (1985: 530) recollia l’existència de dues “torres de moros” properes al vilatge de la Força, sense precisar-ne l’estat de conservació. Una es trobava a l’est i deu correspondre a les restes del castell de Grialó, situat a l’extrem occidental del pla de la Força; l’altra, al sud, correspon sens dubte a la torre del Caragol. Potser amb posterioritat a l’abandonament de la torre, algunes àrees es destinaren a la producció agrícola. En aquest sentit, el més destacat és l’ús del fossat com a terrassa de conreu, per a la qual cosa foren bastits uns marges de pedra seca. Caldria datat aquestes estructures durant el segle XIX o a inicis del segle XX. Finalment, en l’extrem de la plataforma situada al peu de la torre i just al trencant del vessant, s’identifiquen les restes d’una trinxera i uns pous de tirador de la Guerra Civil. Això posa de manifest que la torre del Caragol va ser novament ocupada com a posició militar durant la Batalla del Segre (1938-1939), cosa que s’explica per la situació estratègica i dominant sobre el camí més accessible entre Artesa de Segre i Ponts.